23/01/2007
Rafael Olaya. Bomber. Va quedar cec en l‘incendi per una explosió de gas a Santa Coloma de Gramenet (gener 2006).
Per què diu que tot vostè és una seqüela després de
l‘accident? Perquè estic en un altre món ara mateix. Em sento com un bebè
invident i estic creixent de nou poc a poc. Estic convençut que
malgrat tot la vida pot ser meravellosa.
Expliqui‘ns què li va passar el 13 de gener de 2006...Em quedava mitja hora de guàrdia, eren quarts de 7 del matí i
varem rebre un avís que hi havia una fuita de gas al carrer i cap allà
varem anar. Hi havia un escapament d‘aigua i gas a la vorera.
Havien vingut amb nosaltres els operaris de gas i amb prou feines
vam tenir temps d‘establir el perímetre de seguretat amb els mossos
d‘esquadra. I poc més recordo. Em vaig despertar 25 dies després a
l‘hospital.
Quines seqüeles li han quedat?Moltes. Principalment la vista. L‘he perduda. A més, he passat de
ser una persona totalment autònoma a ser-ne una que depèn molt
de la família. A més, el simple fet de no poder tornar a pujar a un
camió de bombers per mi ja és una seqüela.
La gent té la impressió que els bombers són homes i dones
d‘una altra espècie. Gent dura.
Ni molt menys. Podria explicar desenes de sortides en què quan
hem tornat al parc hem hagut d‘anar directes al llit, aïllar-nos i pair
allò que acabes de veure.
No s‘ha de ser una mica especial per fer-se bomber?T‘ha d‘agradar. És com tot. Jo crec que els bombers som bons
professionals perquè ens agrada ser bomber. Jo n‘he estat gairebé
20 anys i si per a alguna cosa no estava preparat era per oblidar-me
de tot aquest món. Pots assimilar l‘accident, la manera com m‘ha
deixat la cara, però deixar el meu món dels bombers, la meva gent,
em costarà molt... Quan et passa una cosa així, les ganes de viure
es multipliquen per cent.
Hi ha alguna possibilitat que malgrat la seva discapacitat no
s‘hagi de desvincular del cos de bombers?N‘he parlat amb els meus comandaments i tot i ser conscient que
ara no podria estar a primera línia, sí hi ha altres opcions per seguir
en el cos. I quan arribi el moment, m‘agradaria. A més, no cal
oblidar que quan et formen, el primer que t‘ensenyen és a moure‘t
en la foscor. Sense veure-hi.
Com ha encaixat la seva família la nova situació?Han estat al meu costat. La meva mare, per exemple, en els primers
temps va haver de deixar de treballar per cuidar-me, perquè jo vivia
sol. Tot canvia al teu voltant i la meva mare és d‘aquelles dones
invisibles que tenen cura de nosaltres, les persones amb
discapacitats.