08/02/2010
Paulina Savall era nedadora d‘elit i professora d‘entrenadors de Pilates. Fa uns mesos, en un entrenament d‘acrobàcia, va patir una greu lesió que l‘ha deixada tetraplègica. No es resigna i continua amb força el procés de rehabilitació.
- Vostè ha viscut sempre per l‘esport,...Visc i vivia. Des de ben petita el tema esportiu del treball corporal ha estat l‘incentiu de la meva vida. Vaig fer un parèntesi per estudiar però aquest món em tirava molt i vaig tornar-hi. Vaig començar amb la natació sincronitzada i vaig arribar a ser olímpica. Després vaig estudiar biologia i em vaig especialitzar en un màster en bioquímica. Vaig estar treballant a la Universitat de Barcelona com a investigadora i docent. Però alguna cosa em deia que havia de tornar a l‘esport. La decisió va ser dràstica. Vaig conèixer el món del Pilates. Em vaig formar en aquest camp i vaig començar a fer de professora de professors de Pilates.
- La vida esportiva implica molta disciplina,...Efectivament. L‘esport és entre addicció i disciplina. És una necessitat de moure‘s, d‘entrenar-se i sobretot de superar-se. Implica també viatjar moltíssim. El meu cos m‘ha portat arreu del món, on jo volia. I com he estat una dona de reptes, el darrer va ser entrar al món de l‘acrobàcia. Vaig arribar a treballar en alguna ocasió amb el Cirque du Soleil.
- Però l‘esport l‘ha portada també a la lesió,...El dia que em vaig lesionar era l‘inici d‘una convenció internacional sobre esport on havíem de fer una exhibició. Durant l‘assaig general, vaig tenir un accident mentre entrenava amb la meva parella, vam perdre l‘equilibri i vaig caure sobre el coll. El més curiós és que no em vaig fer mal. Simplement va ser una mala caiguda, suau, però que em va afectar de ple les vèrtebres cervicals.
- Què recorda d‘aquest moment?Ho recordo tot perquè no vaig perdre el coneixement en cap moment. I de fet, no vaig sentir dolor. Vaig intentar protegir-me però no ho vaig saber fer bé. L‘única sensació va ser un cop a terra i que no em podia aixecar. Només podia moure del coll cap amunt. Això va ser al juny de 2009.
- I aquí comença un periple per diferents hospitals,..Sí. Des d‘aquell moment he passat pel Clínic, per la Vall d‘Hebron i per l‘Institut Guttmann. L‘etapa del Clínic no la recordo massa perquè vaig estar molt sedada. No era jo. A la Vall d‘Hebron ja sabia que no tenia moviment al cos, però curiosament estàs en un estat de xoc que fa que no siguis plenament conscient de la realitat. Més endavant, quan obres els ulls de veritat, és quan te n‘adones de la gran incapacitat que sents i que has perdut allò que era més important: el moviment del cos.
- Una nova etapa va ser l‘arribada a l‘Institut Guttmann. Volien treballar amb vostè perquè poc a poc havia pogut fer petits moviments,...De fet, el meu diagnòstic ha anat variant molt des de l‘accident. Va començar sent una tetraplègia total, però vam veure que podia moure un braç, després els dits del peu, després una mica la cama... Els metges primer deien que era impossible, que simplement eren espasmes involuntaris però amb el pas del temps es va variar el diagnòstic i ara la meva rehabilitació consisteix en caminar amb el caminador i anar fent petites passes.
- Aquest és un nou entrenament per poder recuperar la normalitat a la seva vida. Com és un dia de rehabilitació?Per sort em van agafar molt a temps. A nivell de rehabilitació, a l‘Institut Guttmann, estàs de 10 del matí a 5 de la tarda treballant, parant només una hora i mitja per dinar. A més, he tingut la sort de que grans amics que he conegut al món de l‘esport m‘ajuden a fer hores extra i a partir de les 5 de la tarda els tinc a casa per ajudar-me a seguir treballant. La rehabilitació són activitats diverses per poder afrontar aquesta nova vida. He tingut i tinc dies dolents. Hi ha molts dies que sóc conscient de què m‘ha passat i com ha canviat la meva vida. Però mai m‘han faltat les ganes de lluitar, seguir tirant endavant i de buscar noves solucions. Per mi ha estat essencial no estar sola en tot aquest procés.